martes, 1 de mayo de 2012

Las Piedras de Barcelona

Fue este pasado 10 de febrero, cuando el artista y amigo Jordi Pascual Morant, sabedor de que soy aficionado a dar largos paseos y un amante irreductible de mi Barcelona natal, me sorprendió llevándome a un excéntrico rincón de la capital: una calle llena de encanto, diáfana, atemporal… una calle que aparece como pintada en una acuarela del almeriense Julio Visconti… Este singular espacio es el carrer d’Aiguafreda, en el barrio barcelonés d'Horta.

 Carrer d’Aiguafreda de Barcelona

El motivo principal de nuestra visita, a este encantador lugar, fue para comprobar como sus primeros moradores habían sacado todo el provecho a ese bien escaso que es el agua, construyendo con ingenio: pozos, abrevaderos o lavaderos públicos... De hecho, una amiga de este blog, me explicó que en esta calle, también conocida como carrer de les Bugaderes (lavanderas), desde el siglo XVIII hasta mediados del siglo XX, se lavaba la ropa de fondas, hospitales y gente pudiente de la ciudad.

Mientras admirábamos y comentábamos todos los detalles del lugar, observé que las baldosas de la calle (que podemos ver en la foto anterior) eran de cerámica y diferían, completamente, de las típicas utilizadas en las aceras de Barcelona. Después de divagar un poco sobre pavimentos, Jordi acertó a decirme que este podría ser un buen tema para un futuro artículo de este blog.

Pero antes de explicar como ha sido cubierta por la mano del hombre esta gran ciudad, si me permiten, primero, me gustaría “desnudarla”… ¡Sí!, quisiera desarropar Barcelona de todos sus elementos antrópicos, para que vean de qué materiales está formada, en su interior…

Un poco de geología urbana

Barcelona se encuentra confinada entre los ríos Llobregat y Besòs, ocupa un plano inclinado (NW-SE) que se extiende desde la sierra de Collserola hasta el mar. Barcelona es una verdadera “cuenca de deposición humana”, un receptáculo inagotable de materiales de construcción... pero en su subsuelo, encontramos una geología interesante y diversa.

Vista completa de Barcelona desde Collserola (clicad para ampliar). Foto de Wikipedia

En primer lugar, alineados a la Serra de Collserola y englobados dentro de la ciudad, encontramos 7 cerros (ver La Ruta dels Set Turons de Barcelona, en este mismo blog). Tanto Collserola, como estos siete oteros, están formados por pizarras, areniscas y, en menor proporción, por calcáreas. Estos materiales se encuentran afectados por intrusiones de granitos y granodioritas. Todas estas rocas son del Paleozoico (entre 500 y 300 millones de años) y un complejo sistema de fallas las escalona, de forma descendente, en dirección a la actual línea de costa.

Encima de los escalones paleozoicos más bajos se asientan materiales del Neógeno. Son depósitos deltaicos del Mioceno (entre 25 i 5 millones de años), formados por areniscas arcósicas con niveles de margas y abundante registro fósil marino y botánico. Y depósitos marinos y de estuario del Plioceno (entre 5 i 2 millones de años) compuestos por limos, areniscas, margas grises y, también, abundantes restos de fauna marina. Todos estos sedimentos neógenos, afloran en relieves relativamente significativos como: la montaña de Montjuïc o el Mont Tàber*.

*.- El Mont Tàber es una pequeña elevación del terreno (donde hoy encontramos, entre otras, la plaça Sant Jaume o la Catedral de Barcelona) y fue el lugar escogido por los romanos para instalar su primer asentamiento.

Placa de la cota altimétrica del Mont Tàber, en pleno Barri Gòtic de Barcelona

Por último, en los llanos de Barcelona, los materiales del Paleozoico y del Neógeno han sido cubiertos por los del Cuaternario. Se trata de depósitos del Pleistoceno (entre 2 millones y 8000 años) provinentes de abanicos aluviales y terrazas fluviales, formados por gravas, arenas, limos y arcillas rojas. Y depósitos del Holoceno (entre 8000 años y la actualidad), situados en las partes bajas de la ciudad, compuestos por gravas, arenas, limos y arcillas; y debidos a sedimentos de playa, antiguas marismas o por el registro sedimentario de los deltas fluviales del Llobregat i del Besòs, ubicados a los flancos de la ciudad.

A continuación, extraído del documento: "Geologia del Pla de Barcelona des de l'Observatori Fabra" (Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Institut Geològic de Catalunya. www.igc.cat)podemos ver el mapa geológico de la ciudad de Barcelona y de su área metropolitana (clicad para ampliarlo): 

Mapa geológico de la ciudad de Barcelona y alrededores, IGC (2010)

Los atavíos de Barcelona

Hechos los debidos prolegómenos, pasemos a analizar como ha sido tapada la heterogénea geología de esta ciudad… quedando, salvo raro afloramiento, prácticamente toda cubierta.

Este gran “vestido”, tejido a medida para la bella Barcelona, en primer lugar, lo forman sus edificios (si queréis saber de que están construidas las casas, podéis leer la Geología Doméstica, también en este blog). Para sus calles y plazas, encontramos materiales como: hormigón, rocas ornamentales o alquitrán… para sus parques y zonas verdes: plantas, suelo vegetal y/o tierras de relleno y agua.

Pero volviendo a la charla que mantuve con Jordi en febrero… he de reconocer que siempre he sentido curiosidad por los “panots” (baldosas en catalán) que pavimentan las aceras de mi ciudad. Se tratan de losetas hechas de hormigón (cemento, arena y agua) y fabricadas a partir de la técnica del pavimento hidráulico. Son piezas tremendamente útiles: decorativas, resistentes al desgaste, con propiedades antideslizantes (incluso mojadas), sufridas y fáciles de limpiar.

Este artículo se centrará con los panots originales (de principios del siglo XX) que decoraron una ciudad en pleno proceso de ensanche. Fue en 1916, cuando la empresa Escofet i Cia ganó el concurso convocado por el Ayuntamiento de Barcelona para encargarse de la fabricación del pavimento que se había de colocar al creciente entramado de calles. Escofet i Cia presentaron hasta 8 modelos que (en menor o mayor proporción) todavía podemos “pisar” en nuestras aceras.

 Panots originales de Escofet i Cia, de principios del siglo XX

1.- Panot de Gaudí

Los diseños de estos 8 panots fueron creados por diversos artistas, del que destaca, sobre todos: Antoni Gaudí.

El genial arquitecto creó, para Escofet i Cia, una exquisita baldosa (de forma hexagonal) que presentaba sus grabados seccionados en tres de sus ángulos. De esta forma, el motivo (o dibujo resultante) sólo se podía visualizar cuando se juntaban, a cada uno de los lados del hexágono, 6 baldosas más.

Recreación decorativa del Panot de Gaudí

Pero a parte de esta obra de arte (que podemos disfrutar en el passeig de Gràcia), Escofet i Cia también presentó otros 7 modelos más, todos ellos de base cuadrada (de 20 centímetros de lado y 2 de grosor). Estos panots cuadrados son: la Flor, Chocolate, Cuatro Ojos, Rastrillo, Diana, Llavero y Rosas. 

2.- Panot de la Flor

La Flor es el modelo más representativo de las aceras de Barcelona. Sus sencillas líneas, dibujando una minimalista margarita, es todo un símbolo del Modernismo de la ciudad. Como podéis ver, esta baldosa, es también el símbolo e icóno de Las Piedras de la Ágora.

Yo, hasta la fecha, he podido observar cuatro modelos diferentes de panots de la Flor (es posible que haya alguna otra "versión" más, si la conocéis, poneros en contacto dejándo un comentario al final de este escrito):

El modelo original, diseñado por Escofet i Cia., presentaba unos pétalos anchos, como se puede apreciar en la siguiente foto:

Panot de la Flor (modelo original)

Curiósamente, esta baldosa, se dejó de fabricar hace décadas... gracias a la presión popular, desde los años 90, se ha vuelto a recuperar... pero el módelo actual tiene unos pétalos más pequeños, representando una margarita más compacta que la original:

Panot de la Flor (modelo actual)

El tercer modelo que podemos ver por nuestras aceras, es una baldosa de la Flor donde los pétalos contactan con el círculo central mediante líneas paralelas:

Panot de la Flor (de pétalos paralelos)

El último modelo, quizás más raro de ver, es uno donde los pétalos (a diferencia del modelo actual) són más grandes que los que presenta el panot original. La "flor" resultante son, en realidad, 5 círculos (parece que estemos mirando, desde arriba, 4 bolas juntas y otra más apilada encima de ellas):

Panot de la Flor (de los cinco círculos)


3.- Panot del Chocolate

Se trata de la baldosa con el diseño más discreto de todas (dos surcos en cruz). Como su nombre indica, es como una tableta de chocolate de 4 porciones. A pesar de su simpleza es, posiblemente, el panot más repetido de la ciudad. Personalmente, lo encuentro demasiado sobrio e impersonal...

Panot de la Xocolata

Existe otro modelo de Panot del Chocolate mucho más difícil de ver: se trata de una tableta de 9 porciones. Curiosamente, a pesar de ser un panot poco habitual en la capital catalana, lo podemos ver, ampliamente, en aceras de otras ciudades como, por ejemplo, las de Tortosa.

Panot de la Xocolata (de 9 porcions)

4.- Panot de los Cuatro Ojos

Esta baldosa, simplemente, es la del Chocolate a la que le han añadido 4 círculos dentro de cada una de sus porciones. Es un modelo que sigue manufacturándose con éxito en la actualidad.

 Panot dels Quatre Ulls

5.- Panot del Rastrillo

El sencillo panot, de 5 franjas paralelas con 4 surcos (como si se hubiese marcado con un rastrillo), es uno de los panots originales que comienza a ser raro ver por las calles de Barcelona.

 Panot del Rasclet

Todo el contrario le está pasando, a un "nuevo" panot del rastrillo: con 4 franjas paralelas y 3 surcos de igual grosor... Su gran éxito se debe a que, su diseño acanalado, es ideal como guía para los ciegos. Lo suelen poner en los chaflanes para que los invidentes puedan acceder, de forma segura, hasta el bordillo de los pasos de peatones.

 Panot del Rasclet (de 4 franjas)

Al igual que sucedía con el panot del Chocolate de 9 porciones, encontramos un tercer panot del rastrillo: de 6 franjas y 5 surcos; muy raro de ver en Barcelona pero habitual en otras localidades catalanas.

Panot del Rasclet (de 6 franjas)

6.- Panot de la Diana

Al igual que el Rastrillo y la Flor original, los tres modelos que quedan por exponer, tampoco se fabrican en la actualidad… inevitablemente, pues, están condenados a su desaparición. El primero es el de la Diana, formado por 3 surcos en círculos concéntricos.

Panot de la Diana

7.- Panot del Llavero

El Llavero es, quizás, el panot que más estima tengo... Recuerdo, de pequeño, que lo miraba y me gustaba la forma de su grabado… pensaba que era como si hubieran “mezclado” el panot de los Cuatro Ojos con el de la Flor. Una pena que tenga que desaparecer sin remisión…

Panot del Clauer

8.- Panot de las Rosas

Hasta hace poco desconocía la existencia de esta insólita baldosa: el panot de las Rosas o de la Rosa. Fue gracias a la información del blog Barcelofilia, que pude visitar su reducidísima localización y conocerlo. Tiene un diseño de bella estampa modernista… la verdad, no alcanzo a comprender como está prácticamente extinguido…

Panot de les Roses

Y aquí me tenéis caminando por mi vieja ciudad: solo o, tal vez, acompañado… Aquí me tenéis, con la mirada baja, imaginando que geología esconden las baldosas que ahora piso, estas losas que entierran mil recuerdos inconfesables... Aquí me tenéis, perdido entre las piedras de esta ágora que es el horizonte y firmamento de mi Barcelona natal.

22 comentarios:

  1. Hola Humbert.
    M'ha semblat molt interessant el tema dels panots. És curiós que ens podem passar la vida trepitjant-los i no reparar mai en ells. A Barcelona, hauríem de caminar mirant a terra i al cel i fariem descobriments força interessants.
    Els meus panots preferits son el de la flor i el del clauer, perquè a mi també em porten records d'infantesa. D'altra banda els de las rajoles de xocolata no m'agraden gaire perquè, per més que diguin, quan plou rellisquen i el que detesto profundament és el del rastrillo o rasclet, en els darrers anys l'han posat en els xamfrans per als invidents, però podien haver buscat un model que servís per aquesta mateixa funció, però que fos menys perillós, ja que només que portis unes sabates amb una mica de taló, aquest es pot posar entre les guies i pots caure o trencar-te el turmell, a mi ha estat a punt de passar-me diverses vegades.
    Finalment he de dir-te que m'ha semblat molt curiosa la manera com vestim les ciutats, a mi m'agradaria que la nostra fos la millor vestida del món, però en els darrers anys, li estan robant les joies, una a una, per substituir-les per bijuteria barata i vulgar, per culpa de la especulació immobiliària...ja saps de què parlo.
    Una abraçada molt forta i fins la propera

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Magda,
      En primer lloc agrair-te, de tot cor, la deferència que sempre has tingut cap aquest blog... és un veritable honor que una "veu" com la teva, vulgui omplir els silencis d'aquests escrits.
      No sabia dels perills del panot del rasclet, però ara que ho dius em faig el càrrec... deu ser un suplici pels usuaris amb sabates de tacó. Gràcies per l'aportació.
      Continuarem lluitant per la nostra estimada Barcelona i pels seus edificis emblemàtics... seguirem lluitant contra l'especulació (que tot i tocada per la crisi, està aquí latent).
      Bé Magda reiterar el meu agraïment. Una forta abraçada!

      Eliminar
  2. Humbert, felicitats pel teu nou article.
    És interessant saber que hi han tantes varietats de panots. A mi personalment m'agrada el de la flor, ja que hem recorda a tu i aquest blog, que el tens com a símbol!
    I estic totalment d'acord amb la Magda, que el panot del rasclet, és molt dolent per a les usaries que van amb sabata de tacó!
    Continua així escribint,que nosaltres estem a l'espera dels propers articles, felicitats!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Marga,
      Com bé saps, una de les poesies visuals que t'he dedicat: "El Símbol" està construïda a partir de 4 panots, on el motiu principal es el de la flor (una margarita, senzilla però bonica com el teu nom).
      Moltes gràcies per llegir i comentar, com cada mes...
      Petons.

      Eliminar
  3. Hola Humbert!!!! Això si que es encert.
    No fa molt vam anar a passar el dia per Barcelona, amb la meva germana i uns amics i passejant pel Passeig de Gràcia, vam passar per davant de la Casa Batlló, i ens van comentar que el panot de Gaudi, era el que mes agradava al turistes i que robaven trossos del panot, de fet, hi han alguns que en falten.

    Es per això que els han tingut que posar a la venta per evitar els robatoris. Un article molt encertat Humbert!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Maite,
      En primer lloc moltes gràcies per llegir-te l'article i, sobretot, per deixar un comentari: si no ho escriviu, no sé si l'heu mirat, ni el que opineu...
      Certament, estic al corrent dels robatoris de Panots de Gaudí (hi ha gent cutre...), pel que sé, l'ajuntament els ha reforçat i ara costa més arrencar-los. Com bé dius en tenen una rèplica en venta, més ben acabada i més lleugera.
      Moltes gràcies de nou, m'ha fet molta il·lusió!

      Eliminar
  4. Benvolgut Humbert: Molt interessant el teu article i molt bones les fotos de primer pla dels panots.
    De fet, aquest és un tema que vaig investigar en el meu bloc Barcelofilia http://barcelofilia.blogspot.com.es/ i que encara no he acabat. Sembla que del panot de la flor hi ha una versió que incorpora línies en diagonal entre els vèrtixs del panot i cada pètal que tenen al davant i que n'hi ha alguns exemplars encara per la ciutat, però de moment no els he pogut trobar. Si visiteu el meu bloc podreu trobar algunes altres curiositats, per exemple els panots de lletra que senyalitzaven els carrers sobre les voreres (pràcticament desapareguts avui) http://barcelofilia.blogspot.com.es/2011/02/panot-amb-lletres-senyalitzacio.html les antigues tapes de les arquetes dels tramvies http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/02/tapa-darqueta-de-tramvies-1940s-1960s.html o les que es varen posar per l'exposició de 1929 a Montjuïc, de les quals encara en queden algunes http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/04/tapes-darquetes-de-lexposicio-de-1929.html
    Feu-li una ullada i ja direu que us sembla.
    Felicitats pel bloc Humbert, ànims per seguir-lo ampliant i una salutació per a tots els teus seguidors i seguidores. Miquel (bar.cel.ona.uta)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Miquel,
      Primer que res, agrair-te tota la bona informació que ens dónes en el teu blog Barcelofilia... en concret, tota la que dónes dels panots de Barcelona i tant m'ha servit per confeccionar aquest post.
      Per altra banda, també et vull donar les gràcies per haver-te llegit el meu article i hagis donat la teva lletrada opinió.
      I bé, per qui llegeixi aquestes línies, recomanar tots els enllaços que ens facilites així com la resta de publicacions del teu blog.
      Ens anem seguint...
      Una cordial salutació!

      Eliminar
  5. Humbert, com sempre molt interesant i instruciu el teu article.
    Saber una mica més del que ens envolta sempre ens fa sentir més lligats a l'entorn.
    De tot el que fem hi han coses que perduren i altres que deixan d'extistir. Per què es mantenen uns models i no altres? a vegades és per un fet tan senzill com un taló que tropesa entre les guies d'un disseny al panot, així que no em semblaria aventurat dir que els cecs tindrán un altre model de panot d'aqui a un temps.
    Jo proposo un panot que suavitzi el pas , més tou, amortiguador del caminar per la ciutat.
    M'ha agradat molt saber més del que tenim sota els peus, jo que sempre miro cap al cel, com saps.
    Una forta abraçada.
    Jordi

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jordi,
      Primer que res, moltes gràcies per llegir, com sempre, l'article i deixar el teu esperat comentari.
      Que certa es la teva reflexió: Barcelona és dels barcelonins... i el terra que trepitgem s'hauria d'harmonitzar al nostre pas...
      Fer un estudi geològic a una ciutat tan "tapada" es complicat, fins i tot "perillós" però, en qualsevol cas apassionant, com fer-ho a una selva coberta de vegetació...
      En qualsevol cas, com diu la Magda, per estimar Barcelona no hem de deixar de mirar el seu paviment, però també alçar el cap per fruir del cel... cel que ulls d'artista, com els teus, acaronen.
      Una abraçada Jordi!

      Eliminar
  6. Humbert, una vegada més he llegit el teu article i una vegada més et dic felicitats! per la descripció tant exhaustiva que fas de la teva ciutat natal. Aquí hi ha un binomi que es conjuga: l'amor a la teva ciutat i com a bon geòleg, l'amor a les pedres. He aprés moltes coses que fan referència a la geologia i m'ha agradat molt tot el que dius dels panots. La veritat és que ho desconeixia. Per un moment m'he traslladat al passeig de Gràcia i he recordat a Gaudí, tan estimat a Catalunya i de fama universal. Una vegada més felicitats i penso que tot el que publiques cada mes podries fer-ne una recolipalció i editar un llibre. Els articles s'ho mereixen Ànim i fins al proper mes. Maria Joana

    ResponderEliminar
  7. Maria Joana,
    Moltes gràcies per llegir-se l'article i comentar-lo... moltes gràcies per les càlides paraules que em regala envers els meus escrits.
    Gaudí... quin gran arquitecte, quina gran persona! Déu va tocar les seves mans perquè creés grans obres... amb la culminació de la impressionant Sagrada Família, que vostè tingué la sort de poder estar el dia de la inauguració...
    Gràcies de nou, per regalar-me el seu poc temps lliure, per visitar aquesta la seva àgora.
    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  8. La varietat i originalitat dels paviments que hi ha en bona part de Barcelona és una de les tantes coses que em produeix enveja sana si la comparo, sempre respectant les múltiples distàncies, a la meva estimada Tortosa.
    Aquí, com tu bé saps Humbert, tenim el que tenim i fins i tot pareix que hem de donar gràcies perquè no se'ns trenqui cap rajola al nostre pas. Exemple ben palpable és el que ens passa a sovint en la vergonyosa, pel seu estat, Plaça d'Alfons. És un miracle que ningú, almenys que jo sàpiga, hagi pres mal caminant per damunt d'aquest que fou, en temps no tant llunyants, un indret encantador.
    Interesant article, Humbert. Llàstima que no el podràs fer mai sobre les pedres de Tortosa, ja que tal i com la tenim en l'actualitat si el fessis segur que no seria un article sinó un breu comentari i no massa encoratjador.
    Per als seguidors del blog que no coneixeu Tortosa si us plau veniu i voreu com, tot i el seu paviment, val realment la pena visitar-la.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. David,
      Primer que res, moltes gràcies per llegir-te "Las Piedras de Barcelona" i deixar-hi un comentari... m'ha fet, com sempre, molta il·lusió.
      Tortosa es impressionant com a ciutat, per la seva riquesa, història i cultura. De fet, vol ser imitada, de forma "chapusa", per tots els pobles del voltant... Però no pot ser comparada amb Barcelona... Barcelona es una metròpoli.
      Estic amb tu, la plaça Alfonso es un nyap, mal feta i amb els panots trencats que creen veritables "trampes d'ós"...
      No et pensis, Tortosa està assentada sobre una varietat geològica igual o més important que Barcelona: dipòsits al·luvials terciaris, roques mesozoiques o materials sedimentaris de l'Ebre... entre altres.
      Reafirmo les teves paraules: a tothom que llegeixi aquestes paraules, que vingui a Tortosa: gaudirà de la cultura romana, jueva, musulmana, de palaus gòtics i d'un munt més de tresors: us hi esperem!!
      Una abraçada ben forta David i moltes gràcies!

      Eliminar
  9. Humberto Sanz García19 de mayo de 2012, 17:18

    Benvolgut Humbert, acabo de llegir el teu article i, abans de començar un llarg viatge, m'agradaria fer algun comentari.

    No soc de Barcelona, però hi visc fa molts anys, però mai m'havia fixat en les humils voreres sobre les quals caminava. Ara qu ho dius, penso en la seva gran diversitat i en les diverses funcionalitats. Per a mi, que no porto sabates de tacó, com tu saps, el més important és que els panots tinguin la capacitat de fer correr l'aigua quan plou de manera que els caminants surtin el menys perjudicats possible.

    Reconec i admironla teva capacitat de fixar-te en els coses petites i humils, però importants per a la vida quotidiana i fer-ne un estudi útil alhora que interessant.

    Felicitats de nou, força i una forta abraçada del teu pare.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Papa,
      Moltes gràcies per deixar la teva opinió. M'alegro que t'hagi agradat l'escrit.
      El panots son com les pedres del camí: aquí estan, disposades a que les trepitgem, silencioses, però poques persones es fixen amb elles, amb la seva senzilla bellesa i gran utilitat.
      Espero que gaudeixis del teu espectacular viatge pel Perú!
      Una abraçada ben forta i cuida't!

      Eliminar
  10. Ara ja se què es un panot,bien!!!
    Els mes bonics son els que hi h al Passeig de gràcia,dissenyats pel geni de GaudíEls altres,o gaibebè tots,tambè els trobo a la meva ciutat,Vilanova i la Geltrú.
    Molt interessant el resum de la geologia amgada de la nostra ciutat.No sabia que Barcelona fos,sota els panots,tn complexe.En fi,et dono l'enhorabona pels rticles,estan francament bè,i et convido a visitar un blog totalment diferent.el de mon germà,poses al google unitat de tecnificacio esportiva i et sortirà.Va d'esport i muntanya exclusivament,però el tiu ha fet un blog xulísim.Tu mateix.
    En fi,mes tard em llegiré,o rellegiré l'article taxonòmic amical.
    I recorda que vull anar als Ports o a Tortosa,a conèixer una mica el poble,ar hi ha un ten mes que s'tura a Vilanova,però el millor es el de les 8:30,tot i que si cal agafo el primer,el de les 6:30.
    Cuida't molt,no mengis massa i recors a aquesta meravellosa xiqueta que tens com a dona.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Robert,
      Quina il·lusió es rebre el teu comentari, perquè sé del cert que per deixar-lo has fet una lectura en profunditat i exhaustiva de l'article.
      El que jo destacaria de Vilanova i la Geltrú, sobretot, es el mític carril bici d'un panot d'amplària... jejeje, es broma.
      Ara entro al blog del teu germà, gràcies per la info!
      I pel mes vinent, programem la teva segona visita a Tortosa. En parlem!
      Una abraçada del teu amic!

      Eliminar
  11. Hola Humbert,
    Un article molt interessant, m’ha encantat i et seguire llegint.
    Només fer-te una observació, i ès que el carrer Aiguafreda o de les bugaderes, es troba al barri d’Horta. A Horta s’hi rentava la roba de fondes, hospitals i gent benestant de barcelona des del segle XVIII fins a mitjans del segle XX.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola,
      Moltes gràcies per llegir-te aquest escrit, per les teves paraules i per aportar tan bona informació. Per cert, com et dius?
      Bé, ja he corregit al text el punt que m'indiques del barri d'Horta, tens tota la raó! També, he aprofitat per ampliar la descripció del carrer Aiguafreda amb la teva aportació.
      Moltes gràcies de nou.
      Si vas llegint més posts, espero els teus comentaris i que et facis seguidor/a.
      Una cordial salutació!

      Eliminar
  12. Bon dia Humbert!
    Em dic Judit
    Moltes gràcies per la correcció, quan ets d’Horta, sap greu que el carrer més bonic del barri, i de Barcelona, li atribueixin a un altre...hahaha.
    Salut!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola de nou Judit,
      Moltes gràcies, de nou, pel teu testimoni!
      M'encantará saber el teu parer en altres escrits de Barcelona o culturals, pots consultar l'index... Quedem en contacte!
      Una cordial salutació!

      Eliminar