Percepcions d'un no-res

En esta ocasión, quisiera presentar una poesía que, en 1997, gané un primer premio de un certamen literario. La poesía está escrita en catalán (mi lengua materna) y también he querido escribir este post con esta lengua latína, para poder presentarla a todos vosotros. La fuerza de este poema es la métrica de sus palabras, traducir-lo a otro idioma seria improcedente...

Sempre m’ha agradat escriure (aquest blog n’és un clar exemple...) i sempre m’ha agradat la poesia. Penso que un poema es la forma més òptima d’expressar, amb paraules, un sentiment de forma intensa i ordenada. 

  

Actualment, treballo més la poesia visual (en la qual em sento més a gust i lliure per crear), tot i això, ni oblido els meus orígens ni he deixat d’escriure poemes, podríem dir... més ortodoxes, seguint amb rigor les normes poètiques de la llengua emprada. En el cas del català, la seva mètrica té algunes petites diferències respecte l’espanyola que s’han de tenir en compte a l’hora de composar. 

  

La meva època més prolífica en la redacció d’aquest tipus de poesia va ser durant els anys universitaris... Suposo que al estudiar una carrera de caire científic, necessitava alliberar el meu hemisferi cerebral dret: sovint cansat de raonar i calcular... i donar-li activitat a l’esquerre, sempre àvid de crear i expressar-se... Són precisament d’aquest període les “Percepcions d'un no-res”: poesia guanyadora del primer premi del Setè Certamen Literari que convoca el Casal Calassanç de Barcelona.

  

Tapa del llibre publicat pel 7è Certamen Literari de Poesia i Prosa del Casal Calassanç

Escriure una poesia és tot un procés. Personalment, solc seguir la següent metodologia: De repent m’arriba la inspiració i comencen a brollar paraules rítmiques a dins del meu cap. Si puc em paro on sóc, m’assec i les escric tal com ragen al meu bloc de notes (que sempre porto a sobre). Quan acabo, tanco la llibreta i ho deixo refredar. Posteriorment, còmodament assegut al meu escriptori, la rellegeixo amb calma i decideixo quin tipus de mètrica li és més escaient. A partir d’aquí comença la etapa on treballo les paraules: comptant síl·labes, rimant versos, formant estrofes... però, en qualsevol cas, sempre intentant que aquest encotillament necessari dels mots, respecti al màxim: la força, la melodia i el sentiment que va sorgir al ser escrita amb el cor. Perfilar una poesia pot durar alguns dies, tot i això, mai acabo de sentir-me del tot satisfet del resultat... 

  

Les “Percepcions d’un no-res”, les vaig presentar sota el pseudònim de “Jacint de Compostela” al 7è Certamen Literari de Poesia i Prosa del Casal Calassanç. Tot i ser un concurs d’àmbit local, li tinc un entranyable record ja que va ser el primer reconeixement públic d’un dels meus escrits, va representar la meva primera publicació en un llibre compartit i va ser -sens dubte!- una jornada inoblidable... 

  

Escut del Casal Calassanç a la façana del carrer Sant Quintí de Barcelona 

  

Dies abans de l’entrega de premis em va trucar el portaveu del jurat per notificar-me que la meva poesia estava entre les finalistes i, per tant, em personés el dia del certamen. El dia 26 d’abril de 1997, vestit de gala i acompanyat per tota la meva família, varem anar al teatre del casal on es tenia que celebrar la festa. No us podeu imaginar la immensa joia i inenarrable emoció en sentir que era la meva poesia la que havia estat guardonada amb el primer premi... Entre aplaudiments, totalment atordit, vaig encaminar-me a la taula del jurat on se’m va fer entrega de diferents presents: com una copa commemorativa, un taló amb diners i quatre còpies del llibre (publicat expressament pel certamen) on estava impresa la poesia i prosa de tots els finalistes i premiats de cada nivell del concurs. 

  

Trofeu atorgat al primer premi de poesia 

  

Després em van fer asseure a l’escenari, entremig del jurat (format per escriptors, professors de català, editors...) i una imatge de Sant Jordi. Aleshores, l’actor Joan Martin del grup de teatre, va declamar la meva poesia amb un sentiment profund (de pell de gallina) fent-se seves totes i cadascuna de les paraules. Per acabar tantes emocions, un piscolabis regat amb cava... moment que, amb més tranquil·litat, vaig poder parlar amb tothom. 

  

Les “Percepcions d’un no-res” la formen quatre poesies independents que mostren diferents visions de cada una de les estacions de l’any. Són composicions d’art menor (excepte l’última) i van ser escrites amb una mètrica variada i senzilla:  

1. “Visió de primavera”, versada per a un amor de joventut, es una poesia octosíl·laba amb versos de rima consonant A-B-B-A.
2. “Visió d’estiu”, dedicada a un bon amic, es un poema també octosíl·lab amb versos de rima consonant A-B-B-A.
3. “Visió de tardor”, expressant el sentiment cap a la dona estimada, està formada per versos octosíl·labs de rima assonant a-b-a-b.
4. “Visió d’hivern”, descrivint un moment de gran tristesa personal. És tracta d’una poesia hendecasíl·laba de rima assonant a-a-b-b. Però, si ens fixem, la sisena síl·laba de cada vers (tipogràficament partit en aquest punt), també presenta una rima intermèdia assonant. De tal manera que cada estrofa realment segueix un patró: a·b–a·b–c·d–c·d.  

Si voleu fer un ús total o parcial del poema, poseu-vos primer en contacte amb mi. Espero que us agradi!

  

  

Percepcions d'un no-res 

Visió de primavera 

Rosa, que moixa aquest matí 

et fons amb lent esgotament, 

com brau que al ruedo surt valent 

per Sant Jordi vas a morir. 

Rosa, que al camp despertares 

del teu somni de poncella, 

de tota flor la més bella 

que a la vista regalares. 

Neixes de la sang vessada 

d'un drac de mitologia, 

que de trau al cor moria 

als primers llums de l'albada. 

Esvelta, prima i juvenil, 

de rojos pètals sedosos, 

de color i tacte pelfosos 

com roselles al sol d'abril. 

Al caràcter tens l'essència 

d'aquestes olors tan fines, 

com també de les espines 

que al damunt et fan presència. 

Plàcidament t'he resguardat, 

trista i delicada rosa, 

enmig de línies de prosa 

d'aquest vell llibre empolsinat. 

Visió d'estiu 

I nasqué a la fi el nou dia, 

un feix d'estiu m'il·luminà, 

un raig de sol que em despertà 

com l'ocell sa melodia. 

Caigué de nou la pluja al camp, 

camp amic de la sequera, 

àrid sòl, erma pedrera 

de grans esquerdes al rocam. 

Herba que gosares néixer 

en mig de tanta adversitat, 

en un desert cru i arrasat 

assolires poder créixer. 

Ara ets forta olivera 

feta de la millor fusta 

de tronc i copa robusta 

que no torça ventolera. 

Pregonament has arrelat 

a les faldes de la serra, 

d'ombra rebleixes el terra 

i das com fruit nostra amistat. 

Visió de tardor 

Tal com brostam encatifat 

al preludi de la tardor, 

és el teu fràgil despertar 

a les palpentes de l'amor. 

Calmoses prades de repòs, 

de prímula perfumades, 

són els silencis del teu cos 

al despuntar les albades. 

Cabells bruns, majestuosos 

d’encisadora presència, 

suaus al tacte, amorosos, 

com les sedes de Florència. 

Ulls de tardorenca visió, 

com terroses fulles seques, 

afalagat per la passió 

de vostres mirades tendres. 

Sonin amb emotiu pregó 

violins, flautes i arpa, 

per declarar el meu amor, 

a vostè, bella estimada. 

Visió d'hivern 

Olor a fulla morta 

                                       i a humus podrit, 

a fongs en la soca 

                                  del pi gegantí, 

a terra mullada, 

                                       a bosc tenebrós, 

a boira gelada, 

                                          a amarg desamor. 

Tristesa profunda 

                                        que glaces l'infern, 

arbre que despulla 

                                     i muda d'hivern. 

Rere la finestra 

                                       miren ulls d'infant, 

cau la neu primera, 

                                      s'entela el cristall. 

Núvols que enfosqueixen 

                                     un dia mig mort, 

amb cel gris i negre 

                                        com vestit de dol. 

Pluja que remulla 

                                      les teules de foc, 

vistós llamp que ofusca 

                                          la llum del meu cor. 

Jacint de Compostela (Humbert Sanz i Vaqué) 

Aquell 26 d’abril... fou dolç moment de gloria per aquest home de ciències... lletraferit, en qualsevol cas.
  

Gràcies per llegir-me, gràcies per comentar.